CUBELLS, SARIÑENA, ROMA…

És la crònica d’un 27 de maig de 2009. Empreníem viatge pensant que avui podia ésser un gran dia… el Rossend ens donava la benvinguda i proposava agafar la direcció del camí que ens portés a Roma…Parada a esmorzar i arribadaTractors Fendt a dojoExhibició de conducció i lliurament de premis
Eren les 6 de la tarda i teníem la mirada  i el pensament posats en una catifa verda i ben regada “perquè la pilota corri més ràpida” a Roma. 2/4 de 9 arribem a la penya de Cubells.El primer gol no es fa esperar… ETO’OLa celebració va durar, el fet bé s’ho valia.Definitivament, sí, ha estat un gran dia.

EUFÒRIA CULER A CUBELLS

El local de la penya  barcelonista de Cubells es va omplir d’aficionats que van xalar moltííííísim amb el joc del BARÇA, tant al Bernabeu de Madrid 2-6, com a Stanford Bridge de Londres 1-1.           

ELS NOSTRES AVIS CENTENARIS

Dissabte 10 de gener de 2009, després de ploure tota la nit i bona part de mati, de sobte s’obrien els núvols i fins i tot clarejava el sol a Cubells, semblava ser un bon preludi per una gran tarda de festa, dia en què el senyor Ramon Camarasa i Gilabert i la senyora Elvira Ros i Barrera celebraven el seu aniversari.

No era un aniversari qualsevol, era molt especial, ja que els dos complien 100 anys. L’Ajuntament va creure oportú, amb el vistiplau dels seus familiars, obrir la festa a tot el poble, amb això que es decidí celebrar l’emotiva festa del seu Centenari a la sala d’actes. Familiars, institucions i veïns volgueren estar prop dels homenatjats i feren petita la sala.

 Amb l’absència d’última hora del Ramon per una petita indisposició i després que l’alcalde donés la benvinguda a tots els assistents, l’acte començà a 2 quarts de 5 i fou presidit pel Delegat del Govern, Miquel Pueyo, que després de signar al Llibre d’Honor de l’Ajuntament, i juntament amb el Director dels Serveis Territorials d’Acció i Ciutadania, Carles Vega, van lliurar la medalla centenària. El sr Pueyo va pronunciar unes tendres paraules dignificant la trajectòria dels dos avis; en Vicent Font, President del Consell Comarcal de la Noguera, va fer el lliurament d’unes plaques commemoratives, i en Josep Roig, Alcalde de Cubells, va fer referència com d’històric era el dia per Cubells, en què dos dels seus veïns arribaven a ser centenaris i amb l’afegitó de ser el mateix dia. Ell mateix, en nom de l’Ajuntament i de tot el poble, els va obsequiar amb uns pergamins emmarcats i signats per tots els regidors, amb la següent inscripció que va llegir una besnéta de la sr Elvira, la Mireia: L’Ajuntament de Cubells, en representació de tot el poble, us vol retre homenatge perquè heu estat tot un exemple, heu marcat camins que han contribuït a fer poble, heu format una família, amb fills i néts, i sou per a ells un referent de treball, estima i respecte vers els altres. En record d’aquests 100 anys us fem lliurament d’aquest pergamí com a mostra d’afecte a vós i a la vostra família.

Tot seguit, els besnéts van interpretar unes peces musicals i l’acte va concloure amb un grapat de sentiments i sensacions, aflorats per l’interpretació de la melodia de pau i amor, el Cant dels Ocells, a càrrec de la Mireia.Una mica més tard el Ramon va rebre l’homenatge al seu domicli. Els dos avis de Cubells formen part dels més de 1000 avis centenaris de tot Catalunya i que malgrat haver-ne viscut de tots colors i tenir alguns problemes de salut, normals a la seva edat i amb l’ajuda dels seus familiars tenen una vida més o menys autònoma.

De ben segur que l’any 2009, serà recordat per infinitats d’esdeveniments, però el que sí és segur que al Poble de Cubells, serà recordat com l’any en què el Ramon de “Cal Fils” i l’Elvira de “Cal Esquirol” vam complir 100 anys.

Gràcies a tots dos, per compartir la vostra festa amb tots nosaltres.

Per molts anys.

Malauradament, el Ramon no es va recuperar de la seva indisposició i pocs dies després, el 22 de Gener, ens va deixar, el seu enterrament es va celebrar el dia 23 a les 12 del migdia.

L’Elvira i el Ramon, centenaris de Cubells Escrit per Miquel Pueyo

Dilluns 12 de Gener de 2009  Diari Bon Dia.

El dia 10 de gener hi havia boira a Cubells, d’aquella boira que es fa entre Artesa i el petit municipi de la Noguera que s’estén per les serres Carbonera, de Montclar i de Bellmunt. El poble celebrava la feliç coincidència del centenari de dos veïns, la senyora Elvira Ros i el senyor Ramon Camarasa. Primer en una cerimònia a l’Ajuntament, amb la senyora Ros, i després a casa del senyor Camarasa perquè des del dia de Reis ha de fer llit, l’Ajuntament, el Consell Comarcal i la Generalitat van retre homenatge als centenaris, però sobretot van ser els seus familiars, amics i veïns els artífexs de la festa i els protagonistes dels moments més emotius. Em va impressionar la brillantor de la mirada de l’Elvira, la seua ironia i l’elegància que donen 100 anys fent de pal de paller de la seua família i del seu poble. El senyor Camarasa es va emocionar. Tots dos han estat vivint a la terra i em diuen que fins fa poc, l’Elvira encara feinejava a l’hort… Les seues vides no han estat fàcils ni còmodes, però em van fer sentir orgullós de compartir amb ells la pertinença a un poble d’homes i dones treballadors, lleials i que no es donen fàcilment. Elvira i Ramon, moltes gràcies pel vostre testimoni vital i pel vostre exemple!

 

FESTA DE FI D’ANY! Ball per a tots els gustos i edats…

 

 

Després del

 

 

raim…

“PER TOTS SANTS, CASTANYES I PANELLETS “.

 

Quan arriba la tardor, i el temps del fred comença a dibuixar-se a l’horitzó retornen les festes a la vora del foc. En el nostre calendari, la Castanyada i la menja de panellets són uns costums que, segueixen complint una important funció social.
El Club de Bitlles l’Eral de Cubells, va tornar ha celebrar un any mes, el tradicional sopar de castanyada.Els panellets són una exquisidesa gastronòmica, que amb una certa dosi de paciència, tothom pot elaborar a casa. I acompanyants de moscatell saben millor!!!. 

FELICITATS PELS 50

Ara ja som tres de 50…

 

LO PERET DE “CAL FINESTRES” DIU PROU…

Desprès de molts anys, al peu del canó… Lo Peret de “Cal Finestres” es vol vendre els trastes i plegar de pagès

ELS DOS JOANS DEL CLUB!!!

 

Felicitem als dos Joans del Club Bitlles l’Eral i gracies pel detall del sopar de celebració.

GENT DE CUBELLS AMB LA SELECCIÓ

CRÒNICA DEL MATX QUE ENFRONTÀ CATALUNYA AMB ARGENTINA PER CELEBRAR ELS 200 ANYS DE LA SEVA INDEPENDÈNCIA

Per què Messi no és català i ningú no hi posa remei?

«-Txé, txé, txé». Em pensava que em quirdaven uns amics de València amb qui venia i, ves per on, són els argentins, els albicelestes que en diuen, amb qui havia quedat per veure junts el Catalunya-Argentina a can Barça. S’imposen, per tant, al’avantmatx, la neutralitat esportiva i la formalitat catalana que tant agrada als del Cono Sur. Que tant els agrada, però per poder retreure’ns-la: «sou massa tímids» em diu una vaileta eixà-palante. Encara em sobta que parlin tan bé en català, amb tant d’accent com vulguis però sense errors. Quan sento com el xiulet fi del porteño va retallant amb cura el català de Barcelona com si fos italià o francès de ciutat veig clar que els amics argentins ens tracten com un origen; els venerables orígens europeus. Per la meva banda, em fa molt l’efecte que si Catalunya hagués colonitzat algun territori americà s’assemblaria molt a l’Argentina-amb permís dels italians…o sense permís i tot. La majoria dels immigrants italians eren del Sud, és a dir, mig catalans-.

Grades argentines i els nostres Entrar a la graderia del Camp Nou és ser dins d’un monument. S’imposa la grandiloqüència, ser o semblar grans. Un cop d’ull abans de començar: a poder de seducció i de rotunditat no guanyarem els argentins. I que les dues aficions no són comparables ni de broma. Els catalans som molta més colla i som més individualistes -continuem lluint senyeres de tots colors i formes, però petitones, que puguin acabar fent de capa de superman-; els argentins són menys, però no podríem dir quants menys. Fan un xivarri descomunal, són majoritàriament homes i no estan per brocs perquè han vingut a convèncer. Don treuen totes aquestes banderes tan grans, tan celests? Fins i tot enormes pancartes del Boca i del River per fadar a ful. L’eixà-palante em deixa abans de començar per un compatriota que diu que fa-molt-de-temps-que-no-veia. Sonen els himnes nacionals amb tothom dret-en el futbol la simbologia no molesta ni pesa- i l’enemic és comú i conegut. El català parla de la guerra dels Segadors i l’argentí, escrit pel qui seria president López i Planes, parla de la revolució de Maig quan, entre el 18 i el 25 de maig de 1810, fa gairebé dos segles, es va destituir l’últim virrei espanyol a Buenos Aires: «Oíd, mortales, el grito sagrado: Libertad, Libertad, Libertad. | Oíd el ruido de rotas cadenas, | ved en trono a la noble igualdad. | Se levantaa la faz de la Tierra | una nueva y gloriosa Nación, | coronada su sien de laureles, | y a sus plantas rendido un león.» El león no és altre que la «gent ufana i superba». La marxa va ser composta pel català Blai Parera i Moret, nascut a Múrcia però d’ares catalans, de Mataró. No va ser, ni de bon tros, l’únic català que va esdevenir al hora argentí adoptiu.

Projectes per quan siguis gran Mig camp (42.380 de colla) Els nostres són bons i fins i tot n’hi ha un del Barça, Valdès -set dels jugadors catalans han hagut de fer el «solidari» entre la gent ufana i superba-. L’enyorança de Bojan és gran, oimés si pensem que juguem contra una selecció argentina sub-23 i tothom del camp té projectes per quan sigui gran. Fem algun ensurt però re. Re de re. Passem més temps a la nostra part del camp que a la seva, i no cal. Messi -que es veu que és argentí i no jugava amb naltros, ja-veus-quina-importància-tindrà això- i Gago ens ataquen per totes bandes. Sort del Valdés, que n’ha salvada una altra. Mitja part. Continua la trompeteria, els crits eixordidors, botzines i oriflames. L’eixà-palante que no torna i jo parlo amb els argentins dels pares de la pàtria, de Felip Sentenach i Gerard Esteve, indepes argentins. Dels minyons catalans, 146 soldats que van lluitar per l’Argentina, de Joan Larrea, o de Domènec Matheu, líders polítics de la independència. El públic argentí s’avorreix tan com naltros però ells són més constants i criden, àdhuc en lunfardo, que pel nom ja es pot veure que no és poca cosa. Valdès que no hi és i cap als 26:50 de la segona part comença a fer-se núvol i fosc, refresca. Gol de Lavezzi i sort en tenim que sigui només un. Cap a casa. A fora una mossa que crida folla: «Visca l’Argentina». Una de desconfiada es fa traduir pel nòvio, català. «Ah, bueno.»

La independència de l’Argentina no s’entendria sense la participació de molts catalans.

FELICITATS

Tots els d’esquerracubells, tots i totes et desitgem uns bons 50.

50 L’edat perfecta?